La Lliga és un nou partit i, com tot projecte nou, requereix d’una certa corba d’aprenentatge a l’hora d’identificar clarament els seus components. A títol personal he desenvolupat la fórmula algebraica de més amunt per donar-vos-la a conèixer.
Per què la Lliga té il·lusió?
Perquè la il·lusió és la clau de qualsevol projecte polític. En aquest moment, el principal actiu de la lliga no és el poder, perquè no en tenim; no són els càrrecs, perquè no en tenim; no són les subvencions, perquè no en tenim. En aquest moment, el que aguanta la lliga és la il·lusió de les persones que hi creuen.
En aquests moment, a la Lliga Regionalista de les Illes Balears està succeint un fet quasi màgic. Un fenomen que ningú ha vist durant molts d’anys a la nostra terra. Un fet insòlit i excepcional que marca la diferència amb qualsevol altre partit. Aquest fet és que: la lliga és un partit en construcció. Qualsevol que entri per la porta és benvingut i, a més, és tractat com un igual, per que tots som iguals. L’únic mèrit és la feina i tots els càrrecs són a primera línia. Tots som caps. Totes les aportacions compten. Totes les veus valen, des de la d’en Jaume Font a la del que va entrar ahir.
Mantenir aquest esperit de partit obert i participatiu de forma constant serà una tasca que abordarem al primer congrés del partit, que es celebrarà a les acaballes de l’estiu, si tot va bé. Entre tant, si us agrada la política, si teniu il·lusió: veniu. Per que aquesta serà una cosa per contar als nets. Tots podrem participar de la construcció d’aquest projecte. Tots podrem deixar la nostra empremta a la història de La Lliga.
Per què La Lliga té idees?
La il·lusió sense idees és un sentiment. Les idees són el motor de la política. La Lliga és un partit que es nodreix de la il·lusió per les idees. I quines idees? Doncs unes idees que no s’utilitzen com argument retòric en la recerca de l’assentiment. Si no unes idees que s’apliquen com un principi actiu de gerència.
El liberalisme no tan sols forma part del nostre discurs. El liberalisme és la inspiració de l’organització del nostre partit. Com ja he dit aquí tots som iguals i tots els llocs són a primera línea. Som un partit liberal i prediquem amb l’exemple. Qui vulgui descobrir-ho que vengui. Feina, responsabilitats i oportunitats de què cada un digui la seva, en tenim per salar i per vendre.
El nostre regionalisme no és un recurs lacrimogen. El nostre regionalisme és orgullós, confiat amb les possibilitats de futur de la nostra terra i de la seva gent. Un regionalisme autèntic i possibilista, conscient dels nostres recursos i de les nostres mancances i que cerca, de forma activa, aprofitar les nostres fortaleses i minimitzar les nostres debilitats. El nostre regionalisme és aplicable a la vida, als sectors econòmics, a la vida cultural i finalment a la política.
El nostre centrisme és una postura real, allunyada del paroxisme antagònic de les postures cada cop més radicals de la dreta i l’esquerra. No cerquem el nostre rèdit electoral a qualsevol preu, sinó la simple voluntat de servei públic, tants de cops oblidada dins una realitat política cada cop més corrompuda i viciada.
Per què La Lliga té persones?
Perquè creiem en les persones. Cada persona és única, original, inimitable, un focus potencial de bondat. A La Lliga no existeixen els nombres, a La Lliga existeixen les persones. I les persones són la llar del bé, les idees i la il·lusió. Cap acció política es pot dur a terme sense comptar amb les persones com un vector clau i actiu. Les polítiques i els polítics que pretenen ocupar els espais de llibertat personal, desplaçant la veu i la voluntat individual de les persones estan abocats al fracàs més rotund i absolut. A la Lliga Regionalista de les Illes Balears hem volgut fer un partit a escala humana, que sigui el camí i no el destí de la voluntat del poble. Per això considerem que els ajuntaments són la peça cabdal de l’administració pública al ser la que està més pròxima al ciutadà. I en conseqüència és la que ha de ser més oberta i accessible al comú de les persones.
I per tot això la Lliga és un fet màgic, aquí, la teva persona, les teves idees i la teva il·lusió marcaran la diferència. Si ho vols veure, només cal que t’acostis per descobrir-ho. Aquest és el nostre principal actiu, tenim una persona amb la qual tothom pot creure: un mateix. Si creus en tu, juga a La Lliga.
Ho entenc tot manco el concepte de regionalisme autèntic i possibilista. Es tracta de una mena de consciència identitària? De que sou conscients de què Espanya no és uniforme, i de que ses Balears tenen personalitat, cultura i llengua pròpies?
ResponderEliminarSi UM era considerada "nacionalista" supòs que era perquè defensava una nació, la Lliga defensa una regió?
Com es defensa una "regió" estant a gust dins s'estat que suposadament ens té sotmesos a injustícies com per exemple la no compensació pels costos de l'insularitat?
Si el vostre regionalisme és conscient dels nostres recursos i de les nostres mancances, no trobau que hi ha multitud de mancances per la gran quantitat de recursos que tenim? Es pot corregir aquesta descompensació sense entrar en conflicte amb el govern central de Madrid?
Quines diferències hi trobau entre el que intenta aconsseguir per Balears el Sr. Pere Sampol i el que voldria per Balears Sa Lliga? O dit d'una altra manera: Quines reivindicacions del Sr. Pere Sampol per ses Illes no compartiu i quines trobau a faltar?
Quines diferències hi trobariem entre la política lingüística de la Lliga i la que proposa el PSM? (No val dir que no sabeu res dels altres partits, perquè no és veritat)
I finalment: La nostra llengua és el Català, sí o no?
Formam part dels països de parla i cultura catalana, sí o no?
Que vos suggereix el concepte "Països Catalans", vos sona a independentisme radical o a comunitat lingüística i cultural?
El nostre concepte d’identitat (el de La Lliga) es pot explicar seguint el raonament exposat per Adam Smith a la seva obra “Teoria dels sentiments morals” (no hem d’oblidar que Smith a pesar de tot no era un economista, era un professor de moral).
ResponderEliminarSegons aquesta teoria el fet social és el resultat d’una qualitat humana la “empatia” i d’un desig “l’aprovació dels demés”. El que fem les persones des de què naixem fins que morim és observar el nostre entorn i observar-nos a nosaltres mateixos. Llavors gràcies a l’empatia som capaços de col•locar-nos en el lloc de l’altra persona i sabre si el que fem fa sentir bé o malament als altres (això els nens petits ho fan molt bé sense que ningú els hagi ensenyat). Per que volem l’aprovació dels altres establim vincles amb ells i aquets vincles és el que crea la societat.
En conseqüència, la identitat personal és el resultat d’un procés d’observació, assimilació i interacció amb l’entorn i, per tant, el resultat del que hem vist, del procés d’assimilació que hem dut a terme i de les interaccions que realitzat amb el nostre entorn. De tot això podem concloure que no hi ha dues identitats iguals, per que la correlació exacte d’aquest tres processos es francament insòlita. Per això hi ha germans que no es pareixen.
Així doncs podem concloure que la identitat és un fet individual únic, malgrat sigui el resultat d’un procés de relació en l’entorn.
Aquesta concepció de la identitat com un fet personal és el que ens fa rebutjar una postura nacionalista. Com diu l’historiador britànic Erich Hobsbawn, hi ha dos tipus d’estat-nació: l’estat-nació hereu de la il•lustració i les revolucions americana i francesa on la ciutadania és el resultat d’un fet jurídic i l’estat-nació romàntic on la nació és interpretada sobre un dipòsit de valors metafísic (els valors nacionals, l’espai nacional, la societat nacional, etcètera).
Els primers estats-nació no representen cap problema, ja que els fets jurídics és manifesten en forma de drets i deures que poden evolucionar.
Els segons estats-nació són els vertaderament perillosos... mortals. Ja que en ells es produeix una igualació dels termes estat, nació i societat. Si com hem la societat és el resultat de les identitats personals de tots i cada un, aquesta igualació es produirà per mitjà de la creació d’una identitat nacional, obligatòria per tots i cada una de les persones d’aquest estat. Aquets estats nació són fets perfectes, finits, acabats, no evolucionen, tenen una llengua nacional, un territori nacional i una identitat nacional, que no es pot tocar ni alterar.
En conseqüència, al ser la identitat personal un fet individual, això ens impedeix adoptar un discurs nacionalista articulat entorn d’una identitat nacional. Per tant, no som un partit nacionalista.
No obstant, un cop resolt el problema identitari, el fet illenc no és un fet jurídic, és un fet geogràfic, un accident del terreny que actua en perjudici nostre a l’hora de mantenir una posició competitiva en el terreny econòmic. Si tots els espanyols hem de tenir les mateixes oportunitats a l’hora de guanyar-nos la vida i el fet illenc és un entrebanc, òbviament haurem de rebre alguna casta de compensació com a regió perifèrica de l’Estat (tal com la reben Canàries, Ceuta i Melilla). Si, com passa ara, aquesta compensació no es rep, haurem de lluitar per ella i per això som regionalistes. D’altra banda aquesta és la visió que es contempla a l’Estatut d’Autonomia (art 3.1).
ResponderEliminarEn quant a Pere Sampol, no tenim res especialment en contra d’ell llevat que es nacionalista d’esquerres. I per tant té una “identitat de classe” sobreposada sobre una identitat nacional. I com he dit nosaltres amb això no hi estem d’acord. No obstant, sempre que es pogués establir un objectiu definit en quant la defensa dels interessos de les Illes Balears, un pacte seria possible. Per veure com això es pot dur a terme, haurem d’esperar al primer congrés de La Lliga. No obstant, cal remarcar que no som un partit de front nacionalista, així que qualsevol possible pacte hauria de deixar de banda qualsevol reivindicació identitària de caràcter col•lectiu i obligatori.
Segons diu l’estatut: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial de les Illes Balears és el català”. En conseqüència la llengua catalana és la pròpia de les Illes Balears. El model lingüístic de les Illes Balears és el bilingüisme.
En quant als Països Catalans, Tarradelles no creia amb ells. No obstant, compartim una unitat idiomàtica de la mateixa manera que ho fan els països d’Amèrica llatina amb Espanya o els països de la Commonwealth i el Regne Unit. El nostre model per l’arxipèlag és l’autogovern illenc dintre del marc de l’Estatut d’Autonomia.
Esper haver-ho contestat tot.
Salutacions